.jpg)
El passat dimecres 29 d'abril, tv3 va emetre el documental Els Internats de la Por al programa Sense Ficció. Es tracta d'un document que mostra com milers de nens i nenes van passar anys internats en centres religiosos, orfenats o centres d'Auxilio Social durant el franquisme i fins ben entrada la democràcia, tots els abusos que van patir en aquests centres i com aquests espais es van convertir en autèntiques presons per a aquests infants.
Els internats de la por es composa de tot un seguit d'esgarrifoses declaracions i testimonis d'antics interns de centres com les Llars Mundet, el preventori antituberculós de Guadarrama, el col·legi religiós de San Fernando o el reformatori de Las Adoratrices que expliquen, no sense emocionar-se al obrir l'habitació obscura dels records, els abusos físics, psíquics i sexuals, les vexacions constants, l'abominable explotació laboral infantil en condicions de semi esclavitud, la venta de nens o les pràctiques mèdiques dubtoses (que molts titllen d'experiments) que van patir durant llargs anys i sense la possibilitat de denunciar-ho a ningú.
Aquestes són algunes de les declaracions fetes pels testimonis del documental: «San Fernando era un campo de concentración mal llamado colegio». «En ese colegio eramos esclavas». «Lo que le hice a este señor (capellà) se que se llama felación, pero yo entonces no tenía ni idea». «Pensé en suicidarme. Que un niño con 12 años piense eso es muy duro». «Nos hacían salir al patio nevado descalzas, en Guadarrama (Madrid)». «En la comida había gusanos que incluso se movían». «Nos insultaban y nos hablaban con desprecio: 'pobres, muertas de hambre, zorras, guarras, etc'». «Solo nos daban agua una vez al día, medio vaso de aluminio». «Yo he visto quemar el culo con una vela a unas niñas o coger artigas y colocarlas en las partes íntimas por orinarse en la cama». «Me robaron mi infancia y mi adolescencia». «Hacíamos unos muñecos que se vendían en las pastelerías. En esos muñecos, cuando había que poner los caramelos dentro del cuerpo, poníamos notas (demanant ajuda)».
En molts casos, expliquen nombrosos testimonis, passaven anys sense trepitjar el carrer, aïllats del mon exterior. Era una presó per a menors d'edat, on treballaven sense descans i moltes vegades sense remuneració per grans empreses com El Corte Inglés o per l'exèrcit.
La majoria d'aquests centres només obrien les portes a l'exterior molt de tant en tant per fer campanyes propagandístiques. Però portes en dins, l'impunitat dels professors, eclesiàstics, metges o carcellers era infinita, així com el patiment dels menors. Les cartes que els nens escrivien als familiars es censuraven i les fotografies que s'enviaven a la família es maquillaven convenientment.
La majoria de nens i nenes que s'internaven en aquests centres provenien de famílies humils o castigades per la Guerra Civil o la post-guerra. També s'internaven menors amb ''conductes sospitoses'', eufemisme per referir-se als dissidents del règim franquista, ja que no hi havia uns paràmetres establerts per a aquestes conductes. Per una altra banda, els fills i filles de dones separades o solteres també eren internats, ja que als anys seixanta aquests eren motius suficients per perdre la tutela del fill o filla.
Si al perfil dels internats (classe treballadora, pobres, orfes, dissidents) i les maratonianes jornades laborals sense paga, sumem que l'Esglèsia Catòlica gosava d'una impunitat total per fer el que volgués i que aquesta adoctrinava política i religiosament als nens i les nenes, obtenim una màquina de generar el pensament únic polític, ètic i religiós tant característic de l'època i un negoci del tot rodó per a les grans empreses, que obtenien les manufactures a preus molt reduïts. En poques paraules: aquests centres beneficiaven a les elits polítiques i econòmiques i perjudicaven a les capes més pobres i necessitades de la població.
Aquest document posseeix un enorme valor ja que destapa un passat ocult i silenciat que no ha estat jutjat ni reparat i serveix a les víctimes, al menys, per explicar al món les seves traumàtiques experiències.
És menester dir que alguns d'aquests centres van romandre en funcionament fins ben entrada la suposada democràcia, com el cas del reformatori de Las Adoratrices, que va tancar les seves portes a mitjans dels anys 80. Altres, no obstant, van deixar enrere aquestes obscures pràctiques i actualment treballen en favor de la societat, com els centres Llars Mundet o el Col·legi Sant Fernando.
L'any 1968, Carmen Alcalde publicava un article titulat Los hijos del pecado a la revista Destino que destapava aquesta macabra realitat en ple franquisme, essent tota una pionera en la defensa d'aquests infants ja que només ells i els culpables coneixien el problema. Avui, gràcies a aquest reportatge, tots tenim l'evidencia d'aquests fets i l'obligació d'assegurar que mai més res semblant tornarà a passar.
